CONCEPTE D’INFANT
Al llarg de les assignatures realitzades fins ara, heu parlat en diferents ocasions sobre l’infant.
Ara, es tracta de què defineixis què és per a tu un infant i com l’entens.
Cal que posis aquesta definició al teu bloc.
Les imatges que tenim la majoria de nosaltres del l’infant disten molt de les que realment són. Tenim, jo ara després de tres anys de carrera crec que l'he canviat, la imatge de feblesa, pràcticament d’incapacitat i encara que si és veritat que durant els primers mesos de vida depenen de nosaltres per a quasi tot, això no és del tot cert, encara que a nosaltres en sembli que sí. Els infants no tenen res de febles.
Tal com diu Francesco Tonucci, l’infant és una personeta que crea els seus coneixements a partir de les experiències que ha viscut: aprendre fent, mirant, tocant.....Infants amb una curiositat infinita, amb ganes de compartir, de jugar, d’escoltar, de descobrir per si mateix. Infants que es mouen per la curiositat, infants vàlids, competents. Molt més forts i autònoms del que nosaltres ens pensem.
Infants que gaudeixen compartint amb els seus iguals i que aprenen gaudint a partir dels seus interessos. Infants que interroguen, que pregunten, que miren i remiren.
Perquè tot això es doni, l’adult ha de respectar l’infant, els seus temps, les seves necessitats. Ha d’animar-lo a seguir investigant, l’ha de fer sentir valuós per tal que pugui adquirir la suficient confiança que el faci sentir segur. En definitiva....se l’ha d’estimar i s’ha de confiar plenament en les seves capacitats.
"Ningú no pot representar els infants sense preocupar-se de consultar-los, escoltar-los i fer-los partícips de les decisions. Fer parlar els infants no vol dir, però, demanar-los que resolguin els problemes de la ciutat, perquè els hem creat nosaltres, i no ells, aquests problemes; vol dir que hem d'aprendre a tenir en compte les seves idees i les propostes que ens facin" (Tonnuci) .
Pilar, després de llegir el teu relat envers el concepte d’infància m’ha vingut al cap que: tal vegada, són nosaltres els febles i dependents.
ResponderEliminarPotser, nosaltres hem d’aprendre de les seves preguntes, de la seva curiositat, de la seva forma compartir, de la seva actitud d’escolta... i, probablement, així gaudiríem més del nostre dia a dia, no?
Hem d’aprendre a extreure de les petites coses cosses allò que ens dóna satisfacció, deixar-nos guiar per ells, de tant en tant!
Una abraçada forta!
Cira, tens tota la raó. Després de fer una segona llegida a la meva reflexió, he vist que potser no s'enten prou bé el que vull dir. La meva intenció era la de reflectir que encara que moltes vegades tenim una imatge d'infants que depenen del tot de nosaltres, ja sigui com a mestres o com a mares i pares, són molt més capaços del que nosaltres pensem. Nosaltres els adults hauríem d'aturar-nos, observar i aprendre de tot allò que tenen per mostrar-nos. M'agradat quan has dit que potser els febles i depenents som nosaltres. De vegades els adults tenim la necessitat de sentir que els infants i no tan infants depenen de nosaltres i no sabem donar-lis l'espai suficient per al seu desenvolupament.
ResponderEliminarGràcies pel teu comentari. M'ha possibilitat poder tornar a fer repàs al ja escrit i poder reflexionar-hi.
Una abraçada a tu també amb molt de carinyo!