Durant el segon seminari, hem estan reflexionant sobre que entenem per bones pràctiques i quines de les que hem pogut veure fins ara en la nostra trajectòria, ja sigui en pràctiques actuals com en les ja realitzades, destacaríem. A partir de la identificació d’una bona pràctica, vàrem estar responent a diferents preguntes per tal d’anar esbrinant d’una manera profunda uns seguits de qüestions que ens seran fonamentals en un futur per tal de donar-li un sentit real a les activitats que proposem o ens proposin els nostres alumnes.
Entre
aquestes preguntes que ens havíem de fer i que més m’ha cridat l’atenció o m’ha
semblat una de les més importants, ha estat la de si hi ha alumnes preferits?
Si algun alumne passa desapercebut o no té prou atenció?. Davant aquestes qüestions,
nosaltres que comencem ara el nostre caminar davant la docència, ens tirem les
mans al cap i diem....Quina pregunta? Això és impensable? Aquest fet no passa?
Jo no ho faré?. Valguem dir que si passa i que per desgracia potser ens passarà
en algun cas malgrat la no voluntat de fer-ho. Per això, crec que és d’allò més
important a l’hora de planificar una activitat, tenir em compte a tot l’alumnat
amb les seves diferencies i les seves realitats per tal que ningun d’ells i
elles queden amagats o tapats per una tela d’irrealitat. Les programacions han
d’estar pensades per tots/es i cadascun/es de les personetes que comencen el
seu camí i que confien en els seus mestres perquè els donin el seu espai i la
possibilitat de desenvolupar-se al màxim siguin quines siguin les seves
realitats.
Un
altre punt que es va comentar a classe i ens va deixar descol·locats, va ser la
que fa referència, a si una bona
pràctica ha de ser innovadora i si aquesta pel fet de ser innovadora era una
bona pràctica. Tal com diu J. Carbonell en el seu llibre “La aventura de innovar”; Innovar implica
renovar, millorar per a canviar. La innovació educativa es localitzaria a
centres i aules i, la reforma afectaria al sistema educatiu en el seu conjunt.
No hem de confondre innovar amb modernitzar, en dotar a l’escola de material
informàtic, per exemple. Tampoc s’ha d’entendre innovar com canviar el
continent i no el contingut de l’ensenyament. S’ha d’anar al fons de la
qüestió, cap a una formació comprensiva i integral, no estancar-se en lo
accessori i lo merament aparent.
Crec
que moltes vegades es crean activitats que encara que volen ser innovadores per
la seva originalitat, no són mica realistes ni adaptades a les necessitats
reals dels infants i a les seves inquietuds. Una activitat pot ser nova a l’aula
però aquest fet no implica innovació. Moltes vegades es confon modernitat amb innovació
i ens deixem dur per la necessitat que tenim de demostrar al món que fem coses
diferents i que estem al dia. Això no està mica malament i ni tan sols és qüestionable
si darrera aquesta necessitat i ha una recerca real, pensada, consensuada per
tal d’afavorir els aprenentatge dels infants. Pensants per a ells i elles i en
les seves realitats. Per a mi, una bona pràctica pot no se innovadora i servir
per millora una pràctica ja existent i que moltes vegades segons qui l’ha dut a
terme no ha obtingut els resultats adients. Potser només caldrà revisar el
perquè no ha funcionat i ajustar-la en alguna de les seves passes del
desenvolupament. Una bona pràctica pot ser bona o no tan bona, depenent de qui
i com la dugui a terme i si l’entorn l’acompanya en el seu procés. Per això
crec que una activitat pot millorar sense la necessitat de ser innovadora des
del moment que es duu a terme amb més coneixement o experiència. Ara, si a aquesta
mateixa activitat se li introdueixen nous elements que abans no hi eren, si podríem
estar parlant d’innovació.
“Meros
diseños que adornan el paisaje escolar, pero que no modifican en absoluto las
concepciones sobre la enseñanza y el aprendizaje instaladas en el más rancio
conservadurismo. Son cambios meramente epidérmicos (...) para estar a la moda y
captar más alumnado”.[Carbonell,
J. 2002. Pàg. 18].
No hay comentarios:
Publicar un comentario